dilluns, 24 de setembre del 2007

La granotota


Cara arrodonida i crani sense cabells. Les celles eren línies d’un estil elaborat, com producte de la cal·ligrafia dels sumeris. Ulls de color blau, Déu meu, quins ulls, quin blau. Un blau de cel africà, no, més clar, més pur, més intens, més brillant... Les orelles, de mida ínfima comparades amb les nostres, tenien forma de cua de peix... Pòmuls gens prominents. El coll molt llarg, i tot el cos cobert per una pell d’un gris blanquinós amb matisos verds. Vaig tocar-lo amb la punta dels dits, encara malfiant-me. Tenia la fredor d’un cadàver i el tacte d’una serp...

...Musculatura de marbre, una pell tibada i amb deliciosos vernissos de verd salamandra. Imaginem una nimfa dels boscos amb pell de serp. Els mugrons són negres i petits com botons. He posat un llapis a sota dels pits, però cau, com si un fil invisible els tibés amunt. Amb aquestes pomes, Newton hauria tingut molts problemes per confeccionar la seva teoria. Aquí és imprescindible la referència francesa, segons la qual els pits perfectes han de cabre en una copa de xampany. La musculatura de tot el cos revela salut i energies, adéu cotilles. Malucs de ballarina i ventre pla, planíssim. Glutis més compactes que el granit de l’illa. Cutis uniforme amb al resta de la pell, quan els humans, sovint, la textura de les galtes i de la resta del cos manifesta contradiccions. En la mascota tot és una pel·lícula que sepulta la més petita porositat. Ni rastre d’arrels de cabells sota les aixelles, el crani o al pubis. Les cuixes són un miracle d’esveltesa i s’ajusten als malucs amb una exactitud que cap escultor podria reproduir...

...Segurament moriria i la mascota era el ninot més semblant a una dona que tenia a prop meu... El que va succeir, però, va ser la més imprevista de les sorpreses. Jo m’esperava un coit breu, brut i brusc. Enlloc d’això vaig entrar en un oasi. Al principi la gelor de la seva pell m’esgarrifava. Però el contacte va fer que les nostres temperatures s’equilibressin en un punt desconegut, un lloc on idees com fred o calor no significaven res. El seu cos era una esponja viva, escampava opi, m’anul·lava com a ser humà. Oh, Déu meu, allò! Totes les dones, honorables o de taverna, no eren res més que patges d’una cort que mai no trepitjarien, aprenents d’un gremi que encara no s’havia inventat. Obria aquell contacte una porta mística? No. Era exactament el contrari. Un fornicava amb allò, aquella mascota sense nom, i li era revelada una veritat grotesca, transcendent i pueril alhora: Europa ignora que viu en la castració perpètua. La seva sexualitat estava despresa de qualsevol llast. Ni tan sols podríem apreciar-li cap refinament amatori especial. Només fornicava, fornicava amb tot el seu cos, i quan ho feia no existien ni les tendreses ni les dolçors, ni les rancúnies ni el dolor, ni el lloguer del prostíbul ni l’oferiment dels amants. Reduïa els cossos a una dimensió pròpia i única, i com més animal era en el seu exercici més plaer procurava. Un plaer estrictament físic, que jo desconeixia.

La pell freda, 2002
Albert Sánchez Piñol

CAPTURAR PER "BELART" A "BARCELONA"